ESTIMAR A TEMPS

Una història personal, és la que vos vull contar

Estaves ingressat en aquell vell hospital

Jo molta ressaca, vindre a veure’t demà

Sempre te n’havies sortit, qui ho anava a pensar

No em puc perdonar el dia que vaig faltar

Fins aquell dia mai no, m’havíeu vist plorar

La llàgrima vertadera, la llàgrima d’estimar

De saber que havies marxat i no anaves a tornar

[TORNADA]

Vaig a veure’t sol, sense ningú al meu costat

Entre milions de persones que no he conegut mai

Li parle al quadrat, imaginant que estàs

Només tu saps tota, la meua veritat

Li plore a l’absència per no haver disfrutat l’estància

Mataria a la vida, per haver-te-la furtat

Vull que em contes tantes coses, però solos pots escoltar

Em destrossa no recordar haver-te abraçat mai

 [TORNADA]

No! No tornaràs mai! Ets un vaixell que ha partit i no tornarà.

Al port, un lloc deixes buit. Que altres vaixells no podrà substituir. x2

La por què no em deixa oblidar

La por què no em deixa oblidar

Por, la qual torne a sentir a l’escriure aquestes línies, la por què no em va deixar dormir aquelles primeres nits d’Octubre del 2017. Nits que vaig passar escrivint, en fulls que segurament mai mostraré a ningú, alguns ja esgarrats a la paperera.

La por d’aquell 1 d’Octubre al matí a les portes del col·legi Verd. I, en el moment que més por vaig passar, estava puny en alt al crit de “no tenim por” (contradiccions de la vida) a pocs centímetres de les porres dels nacionals què colpejaven amb força, mentre les cames em feien figa. Recorde la por de la senyora major que tenia al darrere, m’abraçava amb força, el seu braç tremolós em rodejava la cintura, amb l’altre braç en alt, em mirava i cridava “no tenim por”, estàvem cagats. Ens van poder amb força bruta, però no van guanyar.

Recorde els crits desesperats, les llàgrimes, els reencontres, els traus,  la sang, els punts...

Recorde la cara d’odi d’aquell policia darrere la visera del casc, també el policia cap per avall.

Recorde l’alegria del final del dia, quan vam tancar l’últim col·legi de Girona, amb les urnes plenes i un poble unit d’una manera inexplicable.

Entre aquestes línies, hi ha milers d’històries, que de segur algun dia acabar sortint-me.

La por, què no em deixa oblidar.

La por, què no ens deixarà parar de lluitar.

La por, què em fa assegurar que NO US HO PERDONAREM MAI.

Dones i Imbècils. IV

2010. La Yaiza parlava molt amb un noi alguns anys major que ella. Van començar una relació que no va tardar a tornar-se tòxica. La cosina de la Yaiza, fins i tot va haver de fer-se passar per ella en vàries ocasions per les xarxes socials quan veia que ella sola no sabia com reaccionar davant algunes situacions.
La Yaiza, un dia es va plantar, havia de dir prou, era el moment de fer acabar això. Era una nit de vacances de nadal. Yaiza havia quedat amb les seves amigues i amics de la ‘quintà’. Estaven en un local, tots junts, de festa, gaudint, de segur que el vodka blau omplia els gots de colpet. De sobte, sona el mòbil, al cap de Yaiza s’apaga la música i es queda sola al local. Era el Ricard, la volia veure. Ella accedeix, queden al parc, a 3 minuts del local.
La Yaiza, espera asseguda al banc del parc, repetint-se mil i una vegades el què anava a dir-li, estava segura de què allò anava a acabar-se allí mateix.
Apareix el Ricard i la Yaiza, veu en els seus ulls, vermells i mix tancats, la mirada del qui té una possessió, ella era la seva. Ell ho tenia claríssim, Yaiza era la SEVA, la seva núvia. Ella morta de por,  sense saber com, es trobava enrotllant-se amb ell, mentre per dins moria del fàstic, sí, autèntic fàstic.
El Ricard, tenia una casa a prop del parc, intentava convèncer a la Yaiza d’anar-hi, ella es va negar vàries vegades. Sense poder quasi ni adonar-se’n es trobava asseguda a una cadira cara a cara amb aquell mal nascut. Ell no deixava de fer-li petons, Yaiza morta de por no sabia com reaccionar, la cosa anava empitjorant per moments. Li va ficar la mà. Més de 100.000 li la va haver de retirar, amb els ulls plorosos i el cos tremolós, va treure força, es va aixecar i va marxar corrent fins al local on hi eren tots els seus amics.
En arribar, el seu millor amic, l’Ibai, li va veure una gran marca al coll i li ho va comentar. La Yaiza, molt sencera ella, va fer com si res. MAI no li va comentar res a ningú.
Va passar el temps, Yaiza havia refet la seva vida sentimental amb el Víctor. Però el Ricard no havia tingut prou en intentar fer-li la vida impossible mentre la Yaiza estava amb ell, sinó que ara també amenaçava al Víctor. A més de tenir també problemes amb l’Ibai, simplement per ser el seu amic. Tot això buscant ferir els sentiments  de la Yaiza. (Es pot ser més miserable?). La tortura no va acabar una vegada trencada la relació, i aconseguia el que buscava, fer sentir culpable a la Yaiza.

Anys després, Yaiza parlant amb Ibai va adonar-se’n del  què s’havia lliurat apartant al Ricard de la seva vida. Però huit anys després  segueix demanat perdó i sentint-se culpable per una cosa del què ella és la  víctima més gran i té zero responsabilitats.

Ibai, no perdonarà mai a Ricard, somia en què la Yaiza tampoc ho faci, a més li demana que no li demani mai més perdó pels actes de Ricard.
[Ibai aprofita aquest relat de Dones i Imbècils per demanar perdó per no haver estat a l’altura d’un millor amic en uns moments tan  complicats per a la Yaiza, i lamenta no haver-se’n adonat]

La Yaiza tenia clar que era seva i de ningú més i això la va salvar.

Història basada en fets reals, contats per una companya. La Yaiza serà la forma de mantenir l'anonimat de les companyes que fan arribar les seves històries per a que siguin redactades, i transmeses a tots vosaltres. Totes les companyes que vulguin poden col·laborar)

Dones i imbècils III.

Corria l’any 2011, la Yaiza era molt jove, 15 anys. Sempre li havia agradat la moda, vestir-se ella des de ben petita, pintar-se els llavis, fer-se els cabells, etc.

Aquella nit tenia festa amb les amigues, sabia que havia d’aconseguir entrar en la discoteca, aparentar ser més gran del que era. Estava de moda la roba estreta. Yaiza es va ficar una samarreta estreta  a ratlles horitzontals blanques i negres, una falda de tub negre, cenyida al seu cos. Es va ficar les sabates de taló i l’eyeliner, es va mirar al mirall i es va veure preciosa. Va baixar les escales, i la Roser, sa mare, la va frenar en sec.

-         - Eh, eh, eh... on et creus que vas vestida així? Torna a l’habitació ara mateix, avui no surts.

La Yaiza, resignada, amb els ulls plorosos, va fer mitja volta, va pujar les escales i es va girar al llit mentre pensava ‘si tothom porta aquesta roba, perquè jo no?’ La mare, de baix va cridar:

-        -  No tens cos per portar aquesta roba, qui et penses que ets? La model de Victoria’s Secret? Lleva’t això.

Yaiza, destrossada, de sobte, odiava la moda. Aquella roba que portava i tota l’estreta que tenia a l’armari va anar als fems, entre llàgrimes i ràbia. Estava ferida, i per la seva pròpia mare. Ara, odiava el seu propi cos.

Com ja sabeu, la Yaiza ara és més gran, fa uns anys que no viu a casa dels pares, és estudiant. Després de temps i temps, va decidir tornar a portar roba estreta. Just va ser un cap de setmana que estava a casa amb la seva mare. Com anys enrere, la Yaiza va baixar les escales, vestida amb uns shorts i un top. La Roser es va escandalitzar.

-         - L’únic que busques és mostrar i més mostrar, em fas pena noia. No tens el cos per ficar-te aquestes coses, què vols, que els tios et mirin o què?

La Yaiza, ja no era aquella xiqueta de 14 anys que va rebutjar el seu propi cos. Va sortir la dona, feminista, en què s’havia convertit.

-          -Mare, les dones no vestim per ensenyar res a ningú, les dones vestim per agradar-nos a nosaltres mateixes, perquè el nostre cos és nostre i ningú ens ha de dir que fer i que no. Perquè som lliures, perquè cadascú és únic, si et faig vergonya com a filla, em sap greu, però aquest és l’estil que a mi m’agrada.

Va respondre, sense donar una passada enrere. La Roser mentre marxava plorant va dir amb veu alta ‘ quin disgust de filla.’

L’endemà, la Roser desperta a la Yaiza preguntant-li si les seves amigues anaven tan fresques com ella anit. La Yaiza va donar mitja volta i va seguir dormint. Era diumenge, tornava al pis, convençuda de què la Yaiza de 14 anys s’havia fet forta, però tot i això, de vegades ho passa malament.

Dones i imbècils II.

Els rajos de llum entren pels petits forats que deixa la persiana de l'habitació de la Yaiza, intenta aixecar-se, ja és hora. La mandra fa que aguanti 10 minuts més en aquell fidel amic, el llit. S'aixeca, havia quedat per passar el dia amb la seva amiga Maria.

Ja feia tard, així que es va vestir amb el primer que va trobar entre la muntanya de roba de la cadira del davant del seu escriptori. Una falda vaquera, d'allò més bonica, tancava amb tres botons grans per la part davantera, a dalt, es va ficar una samarreta negra, esgarrada per la part del darrera, davant, un símbol d'algun grup de música d'aqueixos estranys que només escoltava la Yaiza. Es va pintar els llavis, color vermell, això la feia sentir-se més segura, i va sortir al carrer.

Va agafar l'autobús, per anar a l'estació del Nord, on l'esperava Maria. Anava analitzant a la gent, sobretot als nois, alguns li clavaven la mirada, amb eixos aires de superioritat pel simple fet de ser homes, amb el dret de mirar-la com un objecte sexual. La Yaiza estava de 'sort', l'autobús estava ple i això li feia sentir-se una mica més segura, també el fet de baixar en una parada cèntrica de la bonica València.

La Maria i la Yaiza es troben a la plaça de bous, al semàfor del pas de vianants. Com moltes altres vesprades començaren el seu camí per l'avinguda del Marqués de Sotelo, fins a arribar a l'ajuntament. Anaven contant-se les seves coses; aquell noi de la parada, la professora de ciències, la meva amiga de classe, el nou xicot del Pau...Quan de sobte, una colla de nois, de no més de 22 anys, assegura la Yaiza, passen entre les dos, com si no volguessin deixar-les passar tranquil·les.

A la Yaiza li va canviar la cara, es passà tot el carrer de Les Barques sense soltar mot. Maria li preguntava ' què et passa, què ha passat?'. Ja al carrer del Pintor Sorolla la Yaiza va poder treure força per parlar, un d'aquells nois li havia tocat el cul. Per davall la falda. La Maria, al·lucinant, li contesta engrescada, demanant-li que per què no havia fet res, inclús no havia dit res. Ara sabia perquè la Yaiza s'havia girat després que passessin els nois i també que era allò que els havia fet tanta gràcia.

Una vegada ja a la plaça d'Alfons el Magnánimo, la Yaiza va rompre a plorar, la impotència era superior a ella, era un objecte, un objecte fet per fer gaudir als homes, així es sentia, així segueix sentint-se cada vegada que ho recorda. El dia havia acabat, el primer bus la va tornar a casa, la persiana de l'habitació, tancada fins a baix, no deixava passar cap raig de llum, tot, tot era fosc...'''''bona''''' nit... Es va dir la Yaiza a ella mateixa.

(Història basada en fets reals, contats per una companya. La Yaiza serà la forma de mantenir l'anonimat de les companyes que fan arribar les seves històries per a que siguin redactades, i transmeses a tots vosaltres. Totes les companyes que vulguin poden col·laborar)

Passa el temps. Tu passes?

Passa el temps. Tu passes?

El rellotge, recolzat a la paret, fa anys que sona al ritme del Tic-tac.  Sovint em relaxa. Altres vegades em fica dels nervis. Les marques que té són degudes a llançaments d’objectes amb la intenció d’aturar-lo. Sort de la mala punteria.

Assegut a l’escriptori, pense en què hauria passat si aquell dia, amb tu, hagués actuat diferent. De fons sona ‘On hold’ dels The XX, no crec que siga la millor cançó per aquest moment. ACABA i... Tic-tac.

Sona ‘Angels’, del mateix grup. Quina veu més dolça, m’eriça tot els pèls del cos. Em recorre el cos d’extrem a extrem.

Com tu, tu també ho fas. Ets com la música. Eres capaç de provocar-me calfreds només amb la mirada, passant-me la teua mà suaument sobre la meua, o simplement amb la teva presència. AUGMENTEN ELS BATEGS, pum-pum, pum-pum.

Tu, ets com la música, vull estar dins de la teua melodia, podem ser punk, podem ser heavy, podem ser rock... Podem ser la melodia més lenta i bonica per a qualsevol de les orelles. NO tornar a escoltat el tic-tac, tic-tac, tic-tac del vell rellotge, del temps passat. Que la nostra melodia li passe per sobre, que no es pare. Creem música, creem màgia, màgia pura. 

Què hi ha més bonic que ser música?                                                                                                            Que sigues tu la música. 

Tu, el mar... i jo.

Fa calor, les gotes de suor em recorren el rostre. Escolte l’aigua del mar colpejar amb suavitat, amb eterna tendresa la sorra de la platja. Com quan els meus dits recorrien la teua esquena  buscant totes les constel·lacions que formaven part del teu cos.

La brisa calenta m’angoixa, tant o més com m’angoixava el desenllaç d’allò que vam compartir tant de temps, i ara ha desaparegut, com el peixet fugaç que no tornaré a veure.

L’aigua gelada aconsegueix arribar-me als peus, freda com els nostres cors el dia de l’últim  adéu, o això preteníem aparentar. Ah! La pell de gallina (gallina de piel) per eixa gelor, és a dir, com quan abans ens miràvem fixament als ulls, i l’energia brutal es transmetia a través de les nostres pupil·les. El que podia veure en la profunditat dels teus ulls, és el mateix que veig ara, assegut sobre la sorra, a la vora d’un mar immens. Un mar fred, sobre una terra cremant, abrasadora. Dos mons junts, alhora que separats. Però sigui com sigui, destinats a conviure.