miércoles, 16 de noviembre de 2016

Si no tinguessis por que faries?

Van començar sent uns nens petits, gairebé no sabien el significat de la paraula amor, però els seus cossos eren pura atracció, molt de temps van estar evitant-ho, enganyant-se a ells mateixos, negant-se allò que era tan obvi per a tothom. Van superar aquelles pors i es van endinsar en un viatge de companyia mútua, un viatge, en principi, sense un final escrit...

Moltes van ser les aventures, els somriures, rialles, llàgrimes, experiències, en fi, els moments compartits. Tot era un mar blau lluent des de la llunyania, ple de felicitat, o això semblava, segurament en apropar-se el mar no era del tot transparent. Van acabar envaint un espai, cadascú que no era el seu, l'espai* propi va desaparèixer; sense adonar-se'n, és clar. Fi, tot es va acabar.

Han passat els anys, cadascun té el seu espai propi i l'espai compartit amb els altres, però tornen a notar, a sentir aquella por, aquella sensació estranya que recorre el cos sense cap explicació, aquelles mirades es tornen a buscar en la distància i la clandestinitat. Ara n'estic quasi segur del fet que tornen a sentir allò que sentien quan eren nens, aquell 'amor', però ara són grans, la por és més gran, i els seus cors han perdut la valentia. De nou guanya la por, i n'estic ben segur que qui perd és, de nou, l'AMOR i la FELICITAT.

*[Una lliçó, conservar els espais. Sempre s'aprèn]