Si no tinguessis por que faries?

Van començar sent uns nens petits, gairebé no sabien el significat de la paraula amor, però els seus cossos eren pura atracció, molt de temps van estar evitant-ho, enganyant-se a ells mateixos, negant-se allò que era tan obvi per a tothom. Van superar aquelles pors i es van endinsar en un viatge de companyia mútua, un viatge, en principi, sense un final escrit...

Moltes van ser les aventures, els somriures, rialles, llàgrimes, experiències, en fi, els moments compartits. Tot era un mar blau lluent des de la llunyania, ple de felicitat, o això semblava, segurament en apropar-se el mar no era del tot transparent. Van acabar envaint un espai, cadascú que no era el seu, l'espai* propi va desaparèixer; sense adonar-se'n, és clar. Fi, tot es va acabar.

Han passat els anys, cadascun té el seu espai propi i l'espai compartit amb els altres, però tornen a notar, a sentir aquella por, aquella sensació estranya que recorre el cos sense cap explicació, aquelles mirades es tornen a buscar en la distància i la clandestinitat. Ara n'estic quasi segur del fet que tornen a sentir allò que sentien quan eren nens, aquell 'amor', però ara són grans, la por és més gran, i els seus cors han perdut la valentia. De nou guanya la por, i n'estic ben segur que qui perd és, de nou, l'AMOR i la FELICITAT.

*[Una lliçó, conservar els espais. Sempre s'aprèn] 

GUERRA

Fum, fum i pluja vermella,
sonen plors, sorolls que semblen trons.
Es veu, fins i tot es pot tocar.
Sí, és la tristesa.

Gris, negre, obscur...
La pols invadeix la ciutat
l'aigua surt a borbollons,
els nens es mullen

De sobte ha arribat la felicitat
la porten els més petits a dintre
un simple toll la fa relluir.
BOM! Els majors, el capital, la fan desaparèixer.

Som còmplices de la pitjor barbàrie. Deixem de ser-ho.

Molts anys estalviant, per comprar un bitllet, el dia havia arribat.

Amb la il·lusió als ulls de poder anar amb tota la família de viatge, això sí... Un sol bitllet d’anada, sense tornada. Però a una terra d’esperança, d’oportunitats, plena de felicitat, els espera a l’altra banda de les fronteres, ja siguin terrestres o oceans.

Un viatge agònic, amb pèrdues de familiars, amics, companys que no arribaran al destí, però paga la pena eixe sofriment pel futur que arribarà.

Ja han arribat, després de dies caminant, dormit sota les estrelles, de tempestes, nits d’alt d’una balsa sense terra a la vista, menjar i aigua per a una persona a repartir entre molts. Eh, però pagarà la pena. Els que queden, són rebuts a punta de pistola, per uns éssers armats fins a les dents, davant de persones lluitant per mantenir el seu anhel de viure. L’alegria i l’esperança desapareixen dels seus ulls de seguida , degut a la connexió amb aquells que se’ls miren amb fàstic i rebuig.

Els camps de refugiats desperten coberts de boira, una boira densa que no els deixa veure la llum, se’ls apaga la vida segon a segon, als CIE la tristesa va rosegant-se’ls poc a poc de dintre cap a fora...

L’afany de poder de quatre que es creuen amos del món i, tot i que sap greu dir-ho, sembla que ho són, fa marxar de la terra què s’estima, deixar-ho tot en busca de la supervivència, però el  final no és l’esperat. És tristesa, és una llum que s’apaga, és un túnel sense sortida ni retorn, i nosaltres som còmplices d’aquesta barbàrie, som qui mantenim als majors assassins i amb la sang més freda de tot l’univers, que maten a petits ni grans sense tacar-se les mans de sang.

Ser còmplices significa en certa manera és ser partícips d’aquests assassinats, ja siguin aquests de forma directa o indirectament. DEIXEM DE SER-HO, OBRIM ELS ULLS I DEIXEM DE MIRAR CAP UNA ALTRA BANDA, ACTUEM!

Amics, us trobo a faltar.

Amics hi ha de molts tipus, hi tenim amics de tota classe, hi ha qui no en té, hi ha que molts, pot ser no tots els que creiem que ho son, realment són amics. Qui és un amic?

Quina diferència hi ha entre amic i company...? Hem de ser els dos amics, o tu pots ser el meu amic i jo el teu company, qui ho marca? Nosaltres? La societat? Els estàndards marcats?

Bé jo em sento realment afortunat ja que crec que tinc un gran nombrés d’amics,  és clar que no tots iguals, i no en tots es confia igual, tens amics amb qui confies per unes coses i altres amb els que confies altres coses, després també apareix l’amic al qui li ho confies tot, aquest/s últim/s ja passa a nivell de millor amic. (igual que parlem d’amics parlem d’amigues).

Amics als quals, ara, lluny de casa, trobo a faltar, els tinc penjats amb fotos a les parets del meu pis, els tinc al facebook, els tinc al twitter, al snapchat, i si al Watshap, i puc parlar a diari amb ells, saber com estan, veure el que fan, compartir moltes coses, fins i tot podem passar hores parlant per skype, però no hi són aquí amb mi. Són a 600km de distància, i per molta tecnologia que hi hagi que ens ajuda a sentir-los a prop, realment no hi són.

També estan aquells, amb els què no parles quasi mai, però, ep!! Saps que hi són i que no importa que estigueu mesos sense veure’s ni parlar.

Bé, que sí, que aquí 600km més al nord, també he fet amics, i alguns de molt bons, però no sou vosaltres, i us trobo a faltar. Ara mentre escric aquestes línies lluny de vosaltres, assegut al sofà de la meva habitació, front a les fotos junts, casi totes de festa, i TOTES amb un somriure a la cara, i al darrere penjant de la paret les samarretes de la nostra penya, sent-ho una increïble nostàlgia.

Es diu a sovint que la terreta tira, però el que tira realment és tota aquella gent que segueix allí i t’estima i/o estimes.

Sou lluny, però hi sou.

Atentament, un amic.