Amics, us trobo a faltar.

Amics hi ha de molts tipus, hi tenim amics de tota classe, hi ha qui no en té, hi ha que molts, pot ser no tots els que creiem que ho son, realment són amics. Qui és un amic?

Quina diferència hi ha entre amic i company...? Hem de ser els dos amics, o tu pots ser el meu amic i jo el teu company, qui ho marca? Nosaltres? La societat? Els estàndards marcats?

Bé jo em sento realment afortunat ja que crec que tinc un gran nombrés d’amics,  és clar que no tots iguals, i no en tots es confia igual, tens amics amb qui confies per unes coses i altres amb els que confies altres coses, després també apareix l’amic al qui li ho confies tot, aquest/s últim/s ja passa a nivell de millor amic. (igual que parlem d’amics parlem d’amigues).

Amics als quals, ara, lluny de casa, trobo a faltar, els tinc penjats amb fotos a les parets del meu pis, els tinc al facebook, els tinc al twitter, al snapchat, i si al Watshap, i puc parlar a diari amb ells, saber com estan, veure el que fan, compartir moltes coses, fins i tot podem passar hores parlant per skype, però no hi són aquí amb mi. Són a 600km de distància, i per molta tecnologia que hi hagi que ens ajuda a sentir-los a prop, realment no hi són.

També estan aquells, amb els què no parles quasi mai, però, ep!! Saps que hi són i que no importa que estigueu mesos sense veure’s ni parlar.

Bé, que sí, que aquí 600km més al nord, també he fet amics, i alguns de molt bons, però no sou vosaltres, i us trobo a faltar. Ara mentre escric aquestes línies lluny de vosaltres, assegut al sofà de la meva habitació, front a les fotos junts, casi totes de festa, i TOTES amb un somriure a la cara, i al darrere penjant de la paret les samarretes de la nostra penya, sent-ho una increïble nostàlgia.

Es diu a sovint que la terreta tira, però el que tira realment és tota aquella gent que segueix allí i t’estima i/o estimes.

Sou lluny, però hi sou.

Atentament, un amic.