Somriures de poble, distància i rialles d'amics

Somriures de poble, distància i rialles d’amics

Viure la vida lluny dels somriures de sempre, lluny de casa, és dur per molts motius, però el principal és aquest, l’absència d’aquell somriure intern que et dóna l’energia necessària per al dia a dia. Aquell somriure calorós tan fàcil d’aconseguir allí, al poble, el somriure mariner que surt del “Què fas? Vaig a per tu i esmorzem.”, per tant, el somriure matiner passa a ser un mar de rialles amb uns quants amics, d’aquells de tota la vida, sota l’atenta mirada dels litres de cervesa, les ‘cacaues’, els ‘tramusos’, i les olives amb vinagre.

A l’hora de la cervesa l’escena es repeteix, normalment amb més gent. Allí estem, al pati de bar (sempre hi ha qui li pega al cigarret). Som els de sempre, els quintos, les quintes i els ‘benavinguts’, els somriures que eren rialles, ja comporten llàgrimes cara avall, ‘xarraos’ de uela i cançonetes amb palmes d’acompanyament.

Els somriures del poble són vida, les rialles amb els amics són per sempre, els records queden marcats amb tinta i l’amor mutu és etern.

Horari: Esmorzar de 10 a hora que ens fa vergonya seguir al mateix bar.

                Cervesa: de 6/7 fins a tancar el bar. 

Dones i imbècils

Era fosc, una nit bastant freda, ella com cada divendres de matinada tornava al seu pis d’estudiants després de passar una nit de festa universitària. Un tram de la tornada fins casa seua, havia de fer-lo sola, les seues companyes anaven per altres camins. Com cada nit, treia el clauer de la bossa i es posava les claus entre els dits de la mà dreta, s’abraçava a la  bossa, i cada dues passes mirava nerviosa al seu voltat, la por li invadia el cos. Mirava les finestres i els balcons d’aquell casc antic buscant alguna llum encesa, per si passava alguna cosa  pensar que algú l’escoltaria demanar ajuda.

Hi havia cartells morats penjats en les parets, amb aquell lema del “NO és NO”. Estaven fets malbé, segurament per aquells imbècils que es creuen superiors pel simple fet de tindre un tros de carn penjant entre les cames. Aquells imbècils que les volen  de mestresses de casa i de nines inflables, aquells dels arguments “també hi ha dones que peguen i maten als homes”, “hi ha moltes denuncies falses”, “Ni feminisme ni masclisme” (aquest és massa bo, no han cercat ni al google la definició de feminisme), i així un innumerable fil d’arguments inútils. Ara bé, hi ha uns que són encara més imbècils, els feministes de boqueta, els del rotllo, sabeu qui dic no?, que defensen el feminisme al twitter, però si aquella porta la falda curta, li diu “fresca!!” i riu amb els amics, els que van marcant les dones amb l’etiqueta de “guarra” o “amargada” basant-se en les seves vides amoroses o sexuals, de les quals normalment no tenen ni idea. Oh!! I que dir dels seus grans amors, que quan els envien a prendre pel cul, passen a ser automàticament unes putes... En fi. I d’elles, les dones que no són feministes, no diré res, més val.

Passen cotxes, fent sonar el clàxon i baixant la finestreta per dir-li “piropos”, perquè Yaiza ha d’aguantar això? De debò no pot tornar tranquil·la a casa? Bé, la cosa va més enllà, uns nois joves, d’uns 20 anys paren el cotxe al seu costat, li demanen el seu nom i li pregunten si vol pujar amb ells, van de festa a un local, està convidada. Ella, amablement, els contesta que no, que se’n va a casa, demà te classe (renoi! Encara ha de donar explicacions). Es riuen d’ella, i com no, la insulten, la tracten de puta i de “guarra”, pel simple fet de no voler anar amb ells. Un grup de noies i nois que hi havia a uns 10 metres, observen la situació, callen. Yaiza entra a la finca, puja les escales corrent (el veí la mira per l’espiell de la porta, calent), entra al pis, es tanca a l’habitació i plora, plora ràbia.

Les llàgrimes de ràbia es tornaran un mar ferotge, un mar morat que ens farà lliures.

Guerra: COR i MENT

Guerra: COR i MENT

Eren un cor i una ment, dintre d’un mateix ser. El cor, demanava afecte, calor, passió. Volia bategar amb força, fer-ho per aquell cor i per aquella ment, d’un cos que no era el seu, però tot i això, sentia una connexió brutal amb aquells òrgans tan llunyans, que quan els sentia a prop el feien accelerar a un ritme esgarrifós, un ritme, que gairebé li permetia sortir de l’ésser que li donava vida, i viceversa. Però, la ment, tenia uns altres plans, aquesta volia diversió sense control, ací, allà, festa. Li demanava al cor que es deixara de ximpleries, que ells dos eren capaços de tot sense ningú, “perquè volem una altra ment i un altre cor?” li preguntava.

Finalment, van arribar a un acord, la ment i el cor, pura connexió, la ment i el cor,  el conjunt de la felicitat, la ment i el cor, dos diferents obligats a ser un, la ment i el cor, el cor i la ment, la teua llibertat, el seu enteniment.