Dones i imbècils

Era fosc, una nit bastant freda, ella com cada divendres de matinada tornava al seu pis d’estudiants després de passar una nit de festa universitària. Un tram de la tornada fins casa seua, havia de fer-lo sola, les seues companyes anaven per altres camins. Com cada nit, treia el clauer de la bossa i es posava les claus entre els dits de la mà dreta, s’abraçava a la  bossa, i cada dues passes mirava nerviosa al seu voltat, la por li invadia el cos. Mirava les finestres i els balcons d’aquell casc antic buscant alguna llum encesa, per si passava alguna cosa  pensar que algú l’escoltaria demanar ajuda.

Hi havia cartells morats penjats en les parets, amb aquell lema del “NO és NO”. Estaven fets malbé, segurament per aquells imbècils que es creuen superiors pel simple fet de tindre un tros de carn penjant entre les cames. Aquells imbècils que les volen  de mestresses de casa i de nines inflables, aquells dels arguments “també hi ha dones que peguen i maten als homes”, “hi ha moltes denuncies falses”, “Ni feminisme ni masclisme” (aquest és massa bo, no han cercat ni al google la definició de feminisme), i així un innumerable fil d’arguments inútils. Ara bé, hi ha uns que són encara més imbècils, els feministes de boqueta, els del rotllo, sabeu qui dic no?, que defensen el feminisme al twitter, però si aquella porta la falda curta, li diu “fresca!!” i riu amb els amics, els que van marcant les dones amb l’etiqueta de “guarra” o “amargada” basant-se en les seves vides amoroses o sexuals, de les quals normalment no tenen ni idea. Oh!! I que dir dels seus grans amors, que quan els envien a prendre pel cul, passen a ser automàticament unes putes... En fi. I d’elles, les dones que no són feministes, no diré res, més val.

Passen cotxes, fent sonar el clàxon i baixant la finestreta per dir-li “piropos”, perquè Yaiza ha d’aguantar això? De debò no pot tornar tranquil·la a casa? Bé, la cosa va més enllà, uns nois joves, d’uns 20 anys paren el cotxe al seu costat, li demanen el seu nom i li pregunten si vol pujar amb ells, van de festa a un local, està convidada. Ella, amablement, els contesta que no, que se’n va a casa, demà te classe (renoi! Encara ha de donar explicacions). Es riuen d’ella, i com no, la insulten, la tracten de puta i de “guarra”, pel simple fet de no voler anar amb ells. Un grup de noies i nois que hi havia a uns 10 metres, observen la situació, callen. Yaiza entra a la finca, puja les escales corrent (el veí la mira per l’espiell de la porta, calent), entra al pis, es tanca a l’habitació i plora, plora ràbia.

Les llàgrimes de ràbia es tornaran un mar ferotge, un mar morat que ens farà lliures.