Molts anys
estalviant, per comprar un bitllet, el dia havia arribat.
Amb la il·lusió
als ulls de poder anar amb tota la família de viatge, això sí... Un sol bitllet
d’anada, sense tornada. Però a una terra d’esperança, d’oportunitats, plena de
felicitat, els espera a l’altra banda de les fronteres, ja siguin terrestres o
oceans.
Un viatge agònic,
amb pèrdues de familiars, amics, companys que no arribaran al destí, però paga
la pena eixe sofriment pel futur que arribarà.
Ja han arribat,
després de dies caminant, dormit sota les estrelles, de tempestes, nits d’alt d’una
balsa sense terra a la vista, menjar i aigua per a una persona a repartir entre
molts. Eh, però pagarà la pena. Els que queden, són rebuts a punta de pistola,
per uns éssers armats fins a les dents, davant de persones lluitant per
mantenir el seu anhel de viure. L’alegria i l’esperança desapareixen dels seus
ulls de seguida , degut a la connexió amb aquells que se’ls miren amb fàstic i
rebuig.
Els camps de
refugiats desperten coberts de boira, una boira densa que no els deixa veure la
llum, se’ls apaga la vida segon a segon, als CIE la tristesa va rosegant-se’ls poc
a poc de dintre cap a fora...
L’afany de poder
de quatre que es creuen amos del món i, tot i que sap greu dir-ho, sembla que
ho són, fa marxar de la terra què s’estima, deixar-ho tot en busca de la
supervivència, però el final no és l’esperat.
És tristesa, és una llum que s’apaga, és un túnel sense sortida ni retorn, i
nosaltres som còmplices d’aquesta barbàrie, som qui mantenim als majors
assassins i amb la sang més freda de tot l’univers, que maten a petits ni grans
sense tacar-se les mans de sang.
