Dones i imbècils III.

Corria l’any 2011, la Yaiza era molt jove, 15 anys. Sempre li havia agradat la moda, vestir-se ella des de ben petita, pintar-se els llavis, fer-se els cabells, etc.

Aquella nit tenia festa amb les amigues, sabia que havia d’aconseguir entrar en la discoteca, aparentar ser més gran del que era. Estava de moda la roba estreta. Yaiza es va ficar una samarreta estreta  a ratlles horitzontals blanques i negres, una falda de tub negre, cenyida al seu cos. Es va ficar les sabates de taló i l’eyeliner, es va mirar al mirall i es va veure preciosa. Va baixar les escales, i la Roser, sa mare, la va frenar en sec.

-         - Eh, eh, eh... on et creus que vas vestida així? Torna a l’habitació ara mateix, avui no surts.

La Yaiza, resignada, amb els ulls plorosos, va fer mitja volta, va pujar les escales i es va girar al llit mentre pensava ‘si tothom porta aquesta roba, perquè jo no?’ La mare, de baix va cridar:

-        -  No tens cos per portar aquesta roba, qui et penses que ets? La model de Victoria’s Secret? Lleva’t això.

Yaiza, destrossada, de sobte, odiava la moda. Aquella roba que portava i tota l’estreta que tenia a l’armari va anar als fems, entre llàgrimes i ràbia. Estava ferida, i per la seva pròpia mare. Ara, odiava el seu propi cos.

Com ja sabeu, la Yaiza ara és més gran, fa uns anys que no viu a casa dels pares, és estudiant. Després de temps i temps, va decidir tornar a portar roba estreta. Just va ser un cap de setmana que estava a casa amb la seva mare. Com anys enrere, la Yaiza va baixar les escales, vestida amb uns shorts i un top. La Roser es va escandalitzar.

-         - L’únic que busques és mostrar i més mostrar, em fas pena noia. No tens el cos per ficar-te aquestes coses, què vols, que els tios et mirin o què?

La Yaiza, ja no era aquella xiqueta de 14 anys que va rebutjar el seu propi cos. Va sortir la dona, feminista, en què s’havia convertit.

-          -Mare, les dones no vestim per ensenyar res a ningú, les dones vestim per agradar-nos a nosaltres mateixes, perquè el nostre cos és nostre i ningú ens ha de dir que fer i que no. Perquè som lliures, perquè cadascú és únic, si et faig vergonya com a filla, em sap greu, però aquest és l’estil que a mi m’agrada.

Va respondre, sense donar una passada enrere. La Roser mentre marxava plorant va dir amb veu alta ‘ quin disgust de filla.’

L’endemà, la Roser desperta a la Yaiza preguntant-li si les seves amigues anaven tan fresques com ella anit. La Yaiza va donar mitja volta i va seguir dormint. Era diumenge, tornava al pis, convençuda de què la Yaiza de 14 anys s’havia fet forta, però tot i això, de vegades ho passa malament.

Dones i imbècils II.

Els rajos de llum entren pels petits forats que deixa la persiana de l'habitació de la Yaiza, intenta aixecar-se, ja és hora. La mandra fa que aguanti 10 minuts més en aquell fidel amic, el llit. S'aixeca, havia quedat per passar el dia amb la seva amiga Maria.

Ja feia tard, així que es va vestir amb el primer que va trobar entre la muntanya de roba de la cadira del davant del seu escriptori. Una falda vaquera, d'allò més bonica, tancava amb tres botons grans per la part davantera, a dalt, es va ficar una samarreta negra, esgarrada per la part del darrera, davant, un símbol d'algun grup de música d'aqueixos estranys que només escoltava la Yaiza. Es va pintar els llavis, color vermell, això la feia sentir-se més segura, i va sortir al carrer.

Va agafar l'autobús, per anar a l'estació del Nord, on l'esperava Maria. Anava analitzant a la gent, sobretot als nois, alguns li clavaven la mirada, amb eixos aires de superioritat pel simple fet de ser homes, amb el dret de mirar-la com un objecte sexual. La Yaiza estava de 'sort', l'autobús estava ple i això li feia sentir-se una mica més segura, també el fet de baixar en una parada cèntrica de la bonica València.

La Maria i la Yaiza es troben a la plaça de bous, al semàfor del pas de vianants. Com moltes altres vesprades començaren el seu camí per l'avinguda del Marqués de Sotelo, fins a arribar a l'ajuntament. Anaven contant-se les seves coses; aquell noi de la parada, la professora de ciències, la meva amiga de classe, el nou xicot del Pau...Quan de sobte, una colla de nois, de no més de 22 anys, assegura la Yaiza, passen entre les dos, com si no volguessin deixar-les passar tranquil·les.

A la Yaiza li va canviar la cara, es passà tot el carrer de Les Barques sense soltar mot. Maria li preguntava ' què et passa, què ha passat?'. Ja al carrer del Pintor Sorolla la Yaiza va poder treure força per parlar, un d'aquells nois li havia tocat el cul. Per davall la falda. La Maria, al·lucinant, li contesta engrescada, demanant-li que per què no havia fet res, inclús no havia dit res. Ara sabia perquè la Yaiza s'havia girat després que passessin els nois i també que era allò que els havia fet tanta gràcia.

Una vegada ja a la plaça d'Alfons el Magnánimo, la Yaiza va rompre a plorar, la impotència era superior a ella, era un objecte, un objecte fet per fer gaudir als homes, així es sentia, així segueix sentint-se cada vegada que ho recorda. El dia havia acabat, el primer bus la va tornar a casa, la persiana de l'habitació, tancada fins a baix, no deixava passar cap raig de llum, tot, tot era fosc...'''''bona''''' nit... Es va dir la Yaiza a ella mateixa.

(Història basada en fets reals, contats per una companya. La Yaiza serà la forma de mantenir l'anonimat de les companyes que fan arribar les seves històries per a que siguin redactades, i transmeses a tots vosaltres. Totes les companyes que vulguin poden col·laborar)