Dones i imbècils III.

Corria l’any 2011, la Yaiza era molt jove, 15 anys. Sempre li havia agradat la moda, vestir-se ella des de ben petita, pintar-se els llavis, fer-se els cabells, etc.

Aquella nit tenia festa amb les amigues, sabia que havia d’aconseguir entrar en la discoteca, aparentar ser més gran del que era. Estava de moda la roba estreta. Yaiza es va ficar una samarreta estreta  a ratlles horitzontals blanques i negres, una falda de tub negre, cenyida al seu cos. Es va ficar les sabates de taló i l’eyeliner, es va mirar al mirall i es va veure preciosa. Va baixar les escales, i la Roser, sa mare, la va frenar en sec.

-         - Eh, eh, eh... on et creus que vas vestida així? Torna a l’habitació ara mateix, avui no surts.

La Yaiza, resignada, amb els ulls plorosos, va fer mitja volta, va pujar les escales i es va girar al llit mentre pensava ‘si tothom porta aquesta roba, perquè jo no?’ La mare, de baix va cridar:

-        -  No tens cos per portar aquesta roba, qui et penses que ets? La model de Victoria’s Secret? Lleva’t això.

Yaiza, destrossada, de sobte, odiava la moda. Aquella roba que portava i tota l’estreta que tenia a l’armari va anar als fems, entre llàgrimes i ràbia. Estava ferida, i per la seva pròpia mare. Ara, odiava el seu propi cos.

Com ja sabeu, la Yaiza ara és més gran, fa uns anys que no viu a casa dels pares, és estudiant. Després de temps i temps, va decidir tornar a portar roba estreta. Just va ser un cap de setmana que estava a casa amb la seva mare. Com anys enrere, la Yaiza va baixar les escales, vestida amb uns shorts i un top. La Roser es va escandalitzar.

-         - L’únic que busques és mostrar i més mostrar, em fas pena noia. No tens el cos per ficar-te aquestes coses, què vols, que els tios et mirin o què?

La Yaiza, ja no era aquella xiqueta de 14 anys que va rebutjar el seu propi cos. Va sortir la dona, feminista, en què s’havia convertit.

-          -Mare, les dones no vestim per ensenyar res a ningú, les dones vestim per agradar-nos a nosaltres mateixes, perquè el nostre cos és nostre i ningú ens ha de dir que fer i que no. Perquè som lliures, perquè cadascú és únic, si et faig vergonya com a filla, em sap greu, però aquest és l’estil que a mi m’agrada.

Va respondre, sense donar una passada enrere. La Roser mentre marxava plorant va dir amb veu alta ‘ quin disgust de filla.’

L’endemà, la Roser desperta a la Yaiza preguntant-li si les seves amigues anaven tan fresques com ella anit. La Yaiza va donar mitja volta i va seguir dormint. Era diumenge, tornava al pis, convençuda de què la Yaiza de 14 anys s’havia fet forta, però tot i això, de vegades ho passa malament.