Els rajos de llum
entren pels petits forats que deixa la persiana de l'habitació de la Yaiza,
intenta aixecar-se, ja és hora. La mandra fa que aguanti 10 minuts més en
aquell fidel amic, el llit. S'aixeca, havia quedat per passar el dia amb la
seva amiga Maria.
Ja feia tard,
així que es va vestir amb el primer que va trobar entre la muntanya de roba de
la cadira del davant del seu escriptori. Una falda vaquera, d'allò més bonica,
tancava amb tres botons grans per la part davantera, a dalt, es va ficar una samarreta
negra, esgarrada per la part del darrera, davant, un símbol d'algun grup de
música d'aqueixos estranys que només escoltava la Yaiza. Es va pintar els
llavis, color vermell, això la feia sentir-se més segura, i va sortir al
carrer.
Va agafar l'autobús,
per anar a l'estació del Nord, on l'esperava Maria. Anava analitzant a la gent,
sobretot als nois, alguns li clavaven la mirada, amb eixos aires de
superioritat pel simple fet de ser homes, amb el dret de mirar-la com un
objecte sexual. La Yaiza estava de 'sort', l'autobús estava ple i això li feia
sentir-se una mica més segura, també el fet de baixar en una parada cèntrica de
la bonica València.
La Maria i la
Yaiza es troben a la plaça de bous, al semàfor del pas de vianants. Com moltes
altres vesprades començaren el seu camí per l'avinguda del Marqués de Sotelo,
fins a arribar a l'ajuntament. Anaven contant-se les seves coses; aquell noi de
la parada, la professora de ciències, la meva amiga de classe, el nou xicot del
Pau...Quan de sobte, una colla de nois, de no més de 22 anys, assegura la
Yaiza, passen entre les dos, com si no volguessin deixar-les passar
tranquil·les.
A la Yaiza li va
canviar la cara, es passà tot el carrer de Les Barques sense soltar mot. Maria
li preguntava ' què et passa, què ha passat?'. Ja al carrer del Pintor Sorolla
la Yaiza va poder treure força per parlar, un d'aquells nois li havia tocat el
cul. Per davall la falda. La Maria, al·lucinant, li contesta engrescada,
demanant-li que per què no havia fet res, inclús no havia dit res. Ara sabia
perquè la Yaiza s'havia girat després que passessin els nois i també que era
allò que els havia fet tanta gràcia.
Una vegada ja a la plaça d'Alfons el Magnánimo, la
Yaiza va rompre a plorar, la impotència era superior a ella, era un objecte, un
objecte fet per fer gaudir als homes, així es sentia, així segueix sentint-se
cada vegada que ho recorda. El dia havia acabat, el primer bus la va tornar a
casa, la persiana de l'habitació, tancada fins a baix, no deixava passar cap
raig de llum, tot, tot era fosc...'''''bona''''' nit... Es va dir la Yaiza a
ella mateixa.(Història basada en fets reals, contats per una companya. La Yaiza serà la forma de mantenir l'anonimat de les companyes que fan arribar les seves històries per a que siguin redactades, i transmeses a tots vosaltres. Totes les companyes que vulguin poden col·laborar)
No hay comentarios:
Publicar un comentario