Passa el temps. Tu passes?

Passa el temps. Tu passes?

El rellotge, recolzat a la paret, fa anys que sona al ritme del Tic-tac.  Sovint em relaxa. Altres vegades em fica dels nervis. Les marques que té són degudes a llançaments d’objectes amb la intenció d’aturar-lo. Sort de la mala punteria.

Assegut a l’escriptori, pense en què hauria passat si aquell dia, amb tu, hagués actuat diferent. De fons sona ‘On hold’ dels The XX, no crec que siga la millor cançó per aquest moment. ACABA i... Tic-tac.

Sona ‘Angels’, del mateix grup. Quina veu més dolça, m’eriça tot els pèls del cos. Em recorre el cos d’extrem a extrem.

Com tu, tu també ho fas. Ets com la música. Eres capaç de provocar-me calfreds només amb la mirada, passant-me la teua mà suaument sobre la meua, o simplement amb la teva presència. AUGMENTEN ELS BATEGS, pum-pum, pum-pum.

Tu, ets com la música, vull estar dins de la teua melodia, podem ser punk, podem ser heavy, podem ser rock... Podem ser la melodia més lenta i bonica per a qualsevol de les orelles. NO tornar a escoltat el tic-tac, tic-tac, tic-tac del vell rellotge, del temps passat. Que la nostra melodia li passe per sobre, que no es pare. Creem música, creem màgia, màgia pura. 

Què hi ha més bonic que ser música?                                                                                                            Que sigues tu la música.