Tu, el mar... i jo.

Fa calor, les gotes de suor em recorren el rostre. Escolte l’aigua del mar colpejar amb suavitat, amb eterna tendresa la sorra de la platja. Com quan els meus dits recorrien la teua esquena  buscant totes les constel·lacions que formaven part del teu cos.

La brisa calenta m’angoixa, tant o més com m’angoixava el desenllaç d’allò que vam compartir tant de temps, i ara ha desaparegut, com el peixet fugaç que no tornaré a veure.

L’aigua gelada aconsegueix arribar-me als peus, freda com els nostres cors el dia de l’últim  adéu, o això preteníem aparentar. Ah! La pell de gallina (gallina de piel) per eixa gelor, és a dir, com quan abans ens miràvem fixament als ulls, i l’energia brutal es transmetia a través de les nostres pupil·les. El que podia veure en la profunditat dels teus ulls, és el mateix que veig ara, assegut sobre la sorra, a la vora d’un mar immens. Un mar fred, sobre una terra cremant, abrasadora. Dos mons junts, alhora que separats. Però sigui com sigui, destinats a conviure.