La por què no em deixa oblidar
Por, la qual torne
a sentir a l’escriure aquestes línies, la por què no em va deixar dormir
aquelles primeres nits d’Octubre del 2017. Nits que vaig passar escrivint, en
fulls que segurament mai mostraré a ningú, alguns ja esgarrats a la paperera.
La por d’aquell 1
d’Octubre al matí a les portes del col·legi Verd. I, en el moment que més por
vaig passar, estava puny en alt al crit de “no tenim por” (contradiccions de la
vida) a pocs centímetres de les porres dels nacionals què colpejaven amb força,
mentre les cames em feien figa. Recorde la por de la senyora major que tenia al
darrere, m’abraçava amb força, el seu braç tremolós em rodejava la cintura, amb
l’altre braç en alt, em mirava i cridava “no tenim por”, estàvem cagats. Ens
van poder amb força bruta, però no van guanyar.
Recorde els crits
desesperats, les llàgrimes, els reencontres, els traus, la sang, els punts...
Recorde la cara d’odi
d’aquell policia darrere la visera del casc, també el policia cap per avall.
Recorde l’alegria
del final del dia, quan vam tancar l’últim col·legi de Girona, amb les urnes
plenes i un poble unit d’una manera inexplicable.
Entre aquestes
línies, hi ha milers d’històries, que de segur algun dia acabar sortint-me.
La por, què no em
deixa oblidar.
La por, què no
ens deixarà parar de lluitar.
