Som còmplices de la pitjor barbàrie. Deixem de ser-ho.

Molts anys estalviant, per comprar un bitllet, el dia havia arribat.

Amb la il·lusió als ulls de poder anar amb tota la família de viatge, això sí... Un sol bitllet d’anada, sense tornada. Però a una terra d’esperança, d’oportunitats, plena de felicitat, els espera a l’altra banda de les fronteres, ja siguin terrestres o oceans.

Un viatge agònic, amb pèrdues de familiars, amics, companys que no arribaran al destí, però paga la pena eixe sofriment pel futur que arribarà.

Ja han arribat, després de dies caminant, dormit sota les estrelles, de tempestes, nits d’alt d’una balsa sense terra a la vista, menjar i aigua per a una persona a repartir entre molts. Eh, però pagarà la pena. Els que queden, són rebuts a punta de pistola, per uns éssers armats fins a les dents, davant de persones lluitant per mantenir el seu anhel de viure. L’alegria i l’esperança desapareixen dels seus ulls de seguida , degut a la connexió amb aquells que se’ls miren amb fàstic i rebuig.

Els camps de refugiats desperten coberts de boira, una boira densa que no els deixa veure la llum, se’ls apaga la vida segon a segon, als CIE la tristesa va rosegant-se’ls poc a poc de dintre cap a fora...

L’afany de poder de quatre que es creuen amos del món i, tot i que sap greu dir-ho, sembla que ho són, fa marxar de la terra què s’estima, deixar-ho tot en busca de la supervivència, però el  final no és l’esperat. És tristesa, és una llum que s’apaga, és un túnel sense sortida ni retorn, i nosaltres som còmplices d’aquesta barbàrie, som qui mantenim als majors assassins i amb la sang més freda de tot l’univers, que maten a petits ni grans sense tacar-se les mans de sang.

Ser còmplices significa en certa manera és ser partícips d’aquests assassinats, ja siguin aquests de forma directa o indirectament. DEIXEM DE SER-HO, OBRIM ELS ULLS I DEIXEM DE MIRAR CAP UNA ALTRA BANDA, ACTUEM!